CARLES DUARTE MONTSERRAT
Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és un poeta, lingüista i polític català.
El 1979 publica, conjuntament amb el professor Antoni M. Badia i Margarit, el seu primer treball, dedicat a l'establiment del llenguatge administratiu. I el mateix any col·labora en l'elaboració del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del professor Joan Coromines, amb qui treballa durant deu anys.
Es llicencia en Filologia catalana l'any 1981, s'incorpora a l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, on treballa fins l'any 1989. Paral·lelament prepara la seva tesi sobre el vocabulari jurídic del Llibre de les Costums de Tortosa, que apareix publicada l'any 1984.
Entre 1978 i 1981 impulsa la normalització de la llengua catalana en el si de la universitat des del seu càrrec de secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. És el primer president (1983-1989) de la Fundació Catalunya, creada per vetllar pels drets nacionals dels catalans, tant individuals com col·lectius, i especialment els reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans. Ha estat director de la Revista de Llengua i Dret des de la seva fundació l'any 1983 fins a l'abril de 2003, i actualment és membre del seu consell de redacció. Ha estat vicepresident pel Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1999-2002), i és membre de la seva Comissió Consultiva. Ha treballat com a cap del Servei d'Assessorament Lingüístic, ha estat subdirector general de Formació d'Adults, cap de l'àrea d'Imatge Institucional, director general de Difusió i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Ha estat membre de la Junta Permanent del Català i de la Comissió Assessora de Llenguatge administratiu, i vicepresident del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004. Entre 1995 i 2007 ha presidit els Premis Recvll de Blanes. Actualment és patró honorífic de la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, membre de la Junta de la Societat econòmica Barcelonesa d'Amics del País, Secretari del Cercle del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i patró de la Fundació Amics del MNAC.
Del 2004 al 2016 dirigeix la Fundació Lluís Carulla (abans Fundació Jaume I), la qual, entre altres activitats, impulsa una important tasca d'edició i difusió de clàssics medievals de la literatura catalana des del segell editorial Barcino. Entre 2012 i 2019 va ser president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, CoNCA. Des de l'any 2016 és director general de la Institució Cultural del CIC, una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l'educació, i des de 2021 és president de la Institució Francesc de B. Moll.
En el seu vessant literari, publica els primers versos a la revista Maig, que inicia a la universitat amb altres companys. Alguns d'aquests poemes apareixen més tard en el seu primer recull poètic, Vida endins (1984).
Després segueixen Paisatges efímers (1989), i molts d'altres, entre els quals La pluja del temps (1990), La pell del somni (1991), Llavis de terra (1993), Terra (1994), Cohèlet (1996) Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 1995, Ben Sira (1996) Premi Vila de Martorell 1996, Qumran (1997), D'una terra blava (1997), Ha-Cohen (1999), El somni (2000), El silenci (2001), Primavera d'hivern (2002) amb fotografies de Kim Castells, El centre del temps (2003), Els immortals (2006), Miratges (2006) amb fotografies de Francesc Guitart, Vida/Inochi (2007) amb la participació de l'artista japonès Wataru, Maríntim (2008), Empúries (2010) amb gravats d'Antonio Hervás, Una magrana d'astres (2011) amb música de Pere Vilanova i il·lustracions de Sergi Solans. El 2013 publica Alba del vespre recull poètic guardonat amb el Premi de la Crítica Catalana de poesia, i traduït al castellà per José Luis Atienza i amb gravats d'Antonio Hervás, que amplia a Alba del vespre i altres poemes (2015) amb il·lustracions d'Aurora Valero i introducció de Jaume Pérez Montaner. Continua amb Ausencia / Absència / Absence (2015) amb fotografies de Manuel Cohen, Tensho (2016) amb pintures de Màrius Brossa i ceràmiques de Wataru i Celestial Sant Sopar (2016) juntament amb Miquel Pujol i Jaume Aymar.
L'any 2000 apareix l'antologia, en edició bilingüe en castellà i català, La tierra y el sueño. La terra i el somni. Antologia 1984-2000, traduïda per José Ramón Trujillo i amb pròleg Marie-Claire Zimmermann. Deu anys més tard publica una nova antologia, de més de 700 pàgines i que recopila una vintena de poemaris de l'autor: S'acosta el mar. Poesia 1984-2009, a cura de David Jiménez i amb pròleg de Marie-Claire Zimmermann.
En el camp de la narrativa, és autor dels reculls de narrativa breu Somnis (1994), Cèrcols de llum (1999), amb il·lustracions de Llorenç Amer, i Ulls encendrats (2005).
Ha traduït al català i al castellà pràcticament tota l'obra de la poeta quebequesa Hélène Dorion, i també cal destacar les seves versions castellanes de poemes de Miquel Martí i Pol i Màrius Sampere.
Ha publicat diversos assajos sobre lingüística, entre els quals Síntesi d'història de la llengua catalana (1981), juntament amb M. Àngels Massip; els tres volums de la Gramàtica històrica del català (1984-1986), juntament amb Àlex Alsina, i el treball De l'origen dels mots (1989). Ha estat professor de llenguatges d'especialitat i comunicació a diverses universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Itàlia. Ha publicat diversos manuals sobre llenguatge jurídic i administratiu i col·labora regularment en revistes culturals i especialitzades: Terminàlia, Estudis Romànics, Llengua societat i comunicació, Revista de Llengua i Dret, Escola Catalana, Caplletra, Lletra de Canvi, Reduccions, Serra d'Or; així com en diversos mitjans de premsa escrita: El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, El País, Segre, Diari de Girona, Regió 7 o El 9 Nou.
